« Cuando Dante forjaba ante nuestros ojos y orejas la imagen de un claro de luna, con aquel sublime "quale nei plenilunii serenio / Trivia ride tra el nife eterno"... la acumulación de consonantes líquidas y vocales agudas le servía tanto o más que la gracia de la comparación mitológica.
[''Quand Dante forjava davant els nostres ulls i orelles la imatge d'un clar de lluna, amb aquell sublim "quale nei plenilunii sereni / Trivïa ride tra el nife eterne"... l'acumulación de consonats líquides i vocals agudes li servia tant o més que la gràcia de la comparció mitològica]. »
Joan Coromines